LES CÈL·LULES EPITELIALS

Les cèl·lules epitelials (o epitelis) són aquelles que formen el teixit epitelial (més conegut con epidermis). Aquest teixit en el que es troben les cèl·lules epitelials cobreix i manté els òrgans protegits del exterior, protegint-los de l'exterior (evitatnt infeccions bacterianes o virus). A més de protegir als òrgans, algunes cèl·lules epitelials produeixen secrecions.

TEIXIT EPITELIAL

A continuació, es mostra una imatge dels tipus de teixit epitelial per a que la comprensió de la funció de les cèl·lules que el conformen siga més fàcil. El realment important, és la funció i característiques que tenen les cèl·lules epitelials.

Les cèl·lules epitelials realitzen més funcions a banda de servir com a protecció per als òrgans i el cos. Aquestes funcions són les següents:

• Transport de substàncies o mol·lècules entre les diferents capes del teixit epitelial.
• Secreció de mocs, enzimes o altres tipus de substàncies que contribueixen a la seva funció de protegir el nostre cos i als nostres òrgans.
• Absorció de mol·lècules o substàncies diverses.
• Funció sensitiva. Alguns epitelis poseeixen terminacions nervioses que els permeten actuar com a receptors sensorials important per al sentit del tacte en la pell, el sentit olfatiu en les cèl·lules epitelials encarregades de que el nostre cos puga percibir els olor i per al sentit del gust en l'epiteli de la llengua.

Per una altra banda, les cèl·lules epitelials mostren diverses modificacions  en la seua superfície per a millorar la funció que realitzen. En aquestes modificacions, tambe anomenades estructures accessòries, trobem les microvellositas i els cilis.


Les microvellositats són unes prolongacions que s'assemblen a dits que ixen de la cèl·lula cap a l'exterior. Aquestes modificacions es solen trobar en les cèl·lules epitelials encarregades de l'absorció (com és el cas de les de l'intestí). En aquest cas, les microvellositats el que fan és augmentar la superfície d'absorció de les cèl·lules.

Els cilis són unes estructures que també ixen cap a fora de les cèl·lules epitelials, però són molt més fines que les microvellositats i s'asimlilen als pèls. Un exemple de cilis serien aquells que recobreixen el sistema repiratori. La seua funció és propulsar el moc i altres secrecions cap a la part exterior del sistema respiratori per a que puguen ser expulsats. Per la qual cosa, els cilis s'encarreguen de realitzar secrecions.


Les cèl·lules epitelials, en termes generals, solen renovar-se amb molta freqüència en cas de que es trenquen. El seu trencament es deu al continu desgast al que estàn sotmeses, per la qual cosa el seu cicle cel·lular (en termes "col·loquials", "vida celular") és molt breu.

LES CÈL·LULES EPITELIALS I LES PROTEÏNES

Les proteïnes no tenen una funció concreta en les cèl·lules epitelials, sino en el teixit epitelial. En aquest, la seua funció és "senzilla". Les proteines tenen la funció de unir les diferes cèl·lules epitelials que conformen l'epidermis. L'actuació de les proteïnes pot provocar diversos tipus d'unió (ho explicaré de manera clara i directa amb un conjunt de fotografies):

-UNIONS OCLUSIVES (o estretes): les proteïnes encarregades d'aquesta unió són anomenades ocludines (a la imatge, punts verds qe formen els cordons).

-UNIONS D'ANCLATGE: aquestes unions uneixen unes cèl·lules epitelials amb altres de manera que aquestes poden actuar i moure's com a una sola unitat. Les proteines encarregades d'aquest unió s'anomenen proteïnes transmembrana d'unió.

• Les unions d'anclatge poden sublcassificar-se a la seua vegada en dos sub-unions:

                -Unions adherents: realitzades per proteïnes anomenades cadheina-E

                -Contactes focals: realitzades per una proteïna anomenada integrina.

Com que el nombre de cèl·lules epitelials és inmens, no es sap amb exactidud el nombre de aquestes que tenim al nostre cos.

L'EFECTE HIVERNACLE

PER A COMENÇAR, CAL VEURE AQUESTA PRESENTACIÓ DE PREZI EN LA QUE ES FA UN ÍNDEX DELS CONCEPTES QUE ES VEURAN A AQUESTA ENTRADA DEL BLOG:

https://prezi.com/view/7B602MWOXPmKzfHVnX43/

QUÈ ÉS L'EFECTE HIVERNACLE?

L'efecte hivernacle és el fenòmen mijançant el qual uns determinats gassos, que formen part de l'atmosfera terrestre, retenen part de l'energia que el sòl emet per haver sigut calfat per la radiació solar. Els rajos solars que arriben a la superfície de la Terra permeten que aquesta absorbisca calor i que part dels rajos solars reboten a l'espai. D'aquesta manera, és possible la vida al nostre planeta. Aquesta condició permet que el nostre planeta, a part d'albergar vida, mantinga una temperatura "constant".

L'efecte hivernacle es dona en tots aquells cossos planetaris que tinguen una atmosfera. Aquest fenòmen evita que l'energia solar retorne directament a l'espai. Així, es mantenen les temperatures al planeta.

EFECTE HIVERNACLE / INTRODUCCIÓ A L'ESCALFAMENT GLOBAL:

L'ESCALFAMENT GLOBAL: INFLUÈNCIA HUMANA EN L'EFECTE HIVERNACLE.

L'escalfament global fa referència a l'augment de la temperatura tant de l'atmosfera com dels oceans de la Terra. El calentament global té diverses causes:

• Combustibles fòssils:  les fàbriques i altes instal·lacions emanen fums com a resultat de cremar combustibles fòssils. Aquests fums arriben a l'atmosfera i provoquen que, apart de que la temperatura terrestre puje, es cree un forat en la capa d'ozó.

• Incendis forestals: degut l'escalfament global, els incendis augmenten. Son perillosos per a la Terra per dues coses: els arbres es cremen i amb ells, la possibilitat de generar oxigen, a més, s'emeten fums i augmenten les temperatures.

• Deforestació: els arbres produeixen oxigen i són una important font d'aquest; per tant, la seua desaparicó suposaria una reducció considerable de l'oxigen al planeta i una pèrdua de fauna terrestre. Com a conseqüència, la temperatura de la Terra es veuria alterada. Es per això que la deforestació no aconseguiria més que adelantar la mort del nostre planeta.

• Descomposició de fem: el fem és una important ferramenta de l'escalfament global. La seua degeneració i descomposició no sols deixa marques negatives al medi ambient, sino que també provoca incendis forestals. Quan el fem es crema en un incendi, deixa gasos que contribueixen a augmentar perillosament l'efecte hivernacle.

• Fertilitzants: l'utilització sense control dels fertilitzants (sobretot d'un tipus al que anomenem nitrogenats) amplifica l'efecte hivernacle. Açò ocorre perquè la seua utilització suposa una quantitat d'energia aplicada al sòl quan s'emet el nitrògen que forma els fertilitzants i aquest s'eleva fins a l'atmosfera. El resultat de la combinació d'aquest gas i l'oxígen és un gas de efecte hivernacle molt més potent que qualsevol altre, ja que es pot tornar 300 vegades superior al diòxid de carboni i, com a conseqüència, s'acumula més calor a l'atmosfera.

• Augment de la població humana: tots els efectes anteriors són provocats per els humans, aleshores, un augment de la població suposa un augment dels fets mencionats anteriorment i, per tant, un augment de l'escalfament global.

El que és més greu de l'escalfament global, i el que deuria preocupar a tots els humans, són les conseqüències que aquest pot tindre. A continuació, es mostren en un video les possibles conseqüències d'aquest fenòmen:

EN EL SEGÜENT VIDEO, ES MOSTREN POSSIBLES SOLUCIONS A L'ESCALFAMENT GLOBAL: (hi ha que veure'l des delminut 1:11).

GASOS RESPONSABLES DE L'EFECTE HIVERNACLE:

Hi han diversos gasos responsables de l'efecte hivernacle: vapor d'aigua, diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), els clorofluorocarbons (CFC), l'òxid nitrós (N2O) i l'ozó (O3).  Entre aquests gasos, no es deuria destacar un que fora el més important, ja que tots contribueixen d'una manera o d'una altra en l'efecte hivernacle. El que si que s'hauria de dir, és que el CO2 és un dels gasos que més intervé perquè l'activitat humana l'aumenta considerablement. En el vídeo que tenim en el següent enllaç, es dona una breu, senzilla i comprensible explicació a com aquests gasos influeixen en l'efecte hivernacle mijançant l'evolució en la seua emissió i les seues conseqüències:

 https://youtu.be/cgOgxmeT_mg?t=37

EXEMPLES D'EFECTE HIVERNACLE:

Venus és en diversos aspectes molt similar a la Terra. Moltes vegades han sigut anomenats "planetes germans". Amdos planetes es consideren de tipus terrestre i tenen una composició, massa, densitat i gravetat molt similars.

L'atmosfera de Venus està composta per diversos gasos, entre ells el diòxid de carboni (CO2, que representa el 96.5% de l'atmosfera), el nitrògen, el diòxid de sofre o el monòxid de carboni. degut als gasos que es troben a l'atmosfera de Venus, aquest presenta el major efecte hivernacle mai conegut.

Els gasos de l'atmosfera de Venus formen uns núvols permanents que oculten la superfície del planeta, i aquesta no es visible desde la Terra. Aquesta densa atmosfera provoca una gran presió, cosa que a la seua vegada provoca que la superfície del planeta estiga a uns 457ºC, temperatura que pot fundir el plom. Açò provoca que la temperatura mitjana de Venus puga ser major (a vegades) que la de Mercuri, que és el planeta més pròxim al Sol. No és extrany que les poques sondes enviades desde la Terra no hagen pogut estar més de dues hores sobre el planeta. A més, constants tormentes afecten al planeta. El temps en Venus és tan insoportable que es podria comparar amb el mismísim infern.

El descobriment de l'efecte hivernacle en Venus va permetre que aquest es poguera comparar amb el de la Terra.

EN EL SEGÜENT VIDEO ES MOSTRA MÉS INFORMACIÓ SOBRE L'EFECTE HIVERNACLE A VENUS I ALGUNES CURIOSITATS SOBRE AQUEST:

ARISTARCO DE SAMOS: Model heliocèntric en la Grècia Antiga

Per a entendre  teoria  que va formular Aristarco de Samos, és necessari que ens adonem de la mentida a la que ens han exposat durant tants anys. El que ens han contat a tots (que és de fet el que la major part de la gent creu) és que Nicolàs Copèrnic va ser el que, després d'un estudi exhaustiu del moviment dels cossos terrestres, va arribar a la conclusió de que la Terra girava sobre el seu eix i que aquesta i la resta dels planetes giraven a la seua vegada al voltant del Sol.Quan Copèrnic va formular aquesta teoria, va fer que l'església s'abalançara sobre ell.

Això no és el que realment va passar!

En realitat, va ser el matemàtic i astrònom Aristarco de Samos el primer en adonarse'n de que el nostre planeta girava al voltant del Sol. Ho explica així en el tractat De revolutionibus caelestibus (que veurem més avant) quasi mil anys abans de que Copèrnic formulara la seva teoria. 

Aristarco de Samos (310 a.C - 230 a.C)

DE REVOLUTIONIBUS CAELESTIBUS

En el tractat De revolutionibus caelestibus Aristarco arreplega una série de càlculs destinats a determinar les dimensions i les distàncies entre la Terra, el Sol i la Lluna. A partir de la mesura de les mesures trigonomètriques d'un triangle Sol-Lluna-Terra, es pot treure la relació entre les distàncies que separen a la Terra de la Lluna i del Sol. 

Segons De revolutionibus caelestibus, la Lluna, la Terra i el Sol formaven un angle. Quan la Lluna es trobava en una situació en la que el seu angle mesurava 90º, Aristarco va mesurar l'angle entre el Sol i la Lluna (en la imatge és β). Coneixent β , podia resoltre el triangle. Va utilitzar la geometria correcta, però les dades de l'observació no eren exactes i el seu resultat va ser que el Sol estava 20 vegades més lluny de la Terra que la Lluna, quan en realitat està 400 vegades més lluny.

En quant al tamany del Sol, Aristarco va deduïr que era 20 vegades més gran que la Lluna (ja que té major tamany). Una vegada més, estava equivocat: el Sol és 400 vegades més gran que la Lluna.

Per una altra banda, Aristarco va situar la Terra entre Venus i Mart, va reconéixer que la Terra recorria una òrbita completa en un període d'un any i va establir que la bóveda del cel (cel de estreles fixes) es trobava a una distància infinita del Sol. D'ací va treure la teoria heliocèntrica, determinant que el Sol estava al centre i que tant la Terra com altres planetes giraven al voltant del seu eix i, a la seua vegada, al voltant del Sol.

Dibuix que trobem en  De revolutionibus caelestibus

Per una altra banda, Aristarco va donar una explicació al extrany moviment de les estreles errants. Segons ell, aquestes eren el resultat de una ilusió òptica que provocaven la resta dels planetes al girar al voltant del Sol (o, com actualment coneixem, al voltant de la seva respectiva estrela). Amb aquest plantejament, Aristarco va posar l'únic element per a que la teoria Heliocèntrica fora perfecta.

El model Heliocèntric no va trobar cap seguidor, ja que els pensadors més destacats de l'època no van prendre en consideració els càlculs d'Aristarco. Els que més es van oposar a la teoria van ser els astrònoms. Segons aquests, si la Terra es menejava la posició de les estreles en les diferents èpoques de l'any tenia que revelar alguna variació, cosa que no pogueren comprovar. Cap d'ells sabia que aquest fet si era reial, però que és imperceptible degut a les distàncies a la que es troben les estreles.

Encara que Aristarco de Samos fora el primer en proposar aquesta teoria en el segle III a.C, les implicacions filosòfiques de la teoria Heliocèntrica es van donar en més intensitat quan aquesta va ser proposada per Copérnico al segle XVI.

En el video que trobem avall, veiem un exemple extret de la pel·lícula Ágora en el que Hipatia d'Alexandria parla amb els seus alumnes de l'heliocentrisme proposat per Aristarco de Samos.

CURIOSITAT SOBRE ELS ESTUDIS DE ARISTARCO: